En Giuseppe es lleva de llit. És fosc encara. Vol anar a buscar feina després de veure els danys que ha ocasionat el temporal de llevant.
Han estat quatre dies durs sentint les onades colpejar contra les cases del barri de Venècia, davant de mar, sota el puig.
Surt de casa, aixeca el cap i comprova que el cel ja no llença aigua ni el mar envesteix les cases.
Es dirigeix a sa Carbonera, la zona que els separa del port.
─A veure si algú em contracta –pensa–. No puc estar més dies sense fer res i sense posar el plat a taula.
Amb els seu pensament per resoldre l’avui, li venen al cap les històries del passat viscut per son pare, Paolo, a l’Alguer.
Vora el foc, el seu pare li deia:
─Vigila amb els catalans. Jo els he patit en les batalles de l’Alguer!
Els regnes catalans, venecians i genovesos lluiten entre ells. Pretenen fer-se els amos del Mediterrani.
Les alternatives dels joves són ben poques: o treballar per menjar i estar descontents de la seva situació, o allistar-se a la marina o a l’exèrcit.
D’aquesta manera ajuden el seu regne a fer més gran el seu domini de la Mediterrània, i ells obtenen sous i privilegis concedits pels senyors feudals.
Els genovesos ens vam mobilitzar amb la promesa d’obtenir terres a Sardenya.
Gènova, després de moltes batalles, va conquerir la zona i molts soldats varen establir-s’hi per repoblar-la.
Paolo va quedar enamorat de l’Alguer, recentment incorporat al regne de Gènova, i va decidir quedar-s’hi per repoblar-lo.
En aquells moments, l’Alguer també era pretesa per la Corona Aragonesa, que hi enviava els temuts almogàvers.
─Mai he vist una gent mes bàrbara i avara que aquesta. Ens varen assetjar durant diverses setmanes i quan ja temíem per les nostres vides, ens van expulsar de la ciutat. Ells no feien presoners: o mories o t’expulsaven! No fos cas que tinguessin alguna despesa! Ja ho deia Dante Alighieri a la Divina comèdia: «Si el meu germà hagués pogut preveure això, hauria evitat l’avara pobresa dels catalans, per no rebre cap dany».
Els genovesos fórem derrotats en la batalla naval que facilità la conquesta de l’Alguer per la flota catalana.
Saps què passa? Que hi ha dues lluites –li explica son pare–: la dels nobles i les classes dominants, que lluiten per estendre els seus territoris per recaptar més diners i finançar les seves causes, i la del poble, que lluitem per la subsistència, per portar un mos a la nostra boca i a la dels nostres fills.
Expulsats com estàvem, ens vàrem haver de moure amb rapidesa. Ens vàrem amagar dins les bodegues d’un vaixell.
Al cap de dos dies d’estar dins de la galera amarrada al port de l’Alguer, salpàrem.
Era un vespre trist, gris, plujos i ventós… Més per la pèrdua de l’esperança d’un futur millor i per no tenir enlloc per anar que no pas per la climatologia regnant.
Dins la galera, rodejats de sal, blat i formatge, sortírem cap a… qualsevol lloc que ens tragués la por de sobre.
Érem cinc famílies, els Domenico, els Albertí, els Sebastiano, els Gali i els Riva.
Amb quatre queviures, tres peces de roba, dues monedes i un silenci provocat pels pensaments en el futur.
Tota la primera nit va ser en silenci… Va ser dur! El mar estava un xic mogut, però els pensaments del nostre cap encara ens sacsejaven més i no ens deixaven dormir.
Fins que, dins del silenci, es va sentir una veu:
–Ja devem ser a bastantes milles fora de l’Alguer, oi?
I un altre que preguntava:
–On creieu que anirà aquest vaixell?
Algú es volia unir a la necessitat de normalitzar la situació:
–A l’entrar, he vist que era de bandera catalana.
Un a un vàrem anar dient-hi la nostra:
–Poder anirem cap a Catalunya…
–Sentiu el vent?
–Crec que s’aixeca tramuntana. Ja patirem!
–Quan sortíem de port, bufava mestral.
–Ja sabeu què diuen a l’Alguer: “Si abans de tramuntana bufa el mestral, segur vindrà un temporal!”.
–Però ara no cridis el mal temps!
Tal dit, tal fet. A partir de llavors, el vent s’enfilava més i més, i les onades començaren a créixer fins a arribar als vuit metres. Es desfermà un dels temporals més grans que he vist mai!
La segona i la tercera jornada van ser horroroses dins les bodegues amb aquelles olors i ben sacsejats enmig de les mercaderies.
El temporal va amainar la tercera nit i els navegants vàrem dormir sense batzegades fins que un raig de sol del dia ens il·luminà la cara.
Algú, a l’obrir la comporta de la bodega, deixà passar un raig de llum ple d’esperança.
Les ganes de conèixer la coberta de l’embarcació ens va llevar a tots!
Un darrere l’altre vàrem anar sortint a la coberta amb un somriure.
Ningú es va voler perdre el primer bany de sol i esperança d’una vida futura.
Bon dia, sol!
Bon dia, mar plana!
Bon dia, cel blau!
Bon dia, vida!
Algú sap cap on anem?
Bon dia a tots! Soc el bodeguer d’aquesta embarcació. Anem en direcció a Blanda a portar mercaderies de l’Alguer.
Saps quants dies queden per arribar?
Doncs ara ens deu quedar cap a un dia per albirar la costa i un altre per arribar al port.
Les cinc famílies vàrem decidir baixar a Blanda per començar una nova vida. De Blanda ens dirigírem cap a Locet, on ens establírem prop de mar, a sota un puig, al costa de la zona de sa Carbonera, al centre de la platja. Davant d’on s’emmagatzema el carbó fet als turons propers, per transportar-lo per la Mediterrània, sobretot a Barcelona, amb les embarcacions de cabotatge.
Aquesta podria ser la història dels primers habitants del barri de Venècia de Lloret, al costat de sa Carbonera.
La Confraria de Sant Elm, durant molt de temps, es va cuidar de certificar el pes del carbó, fent de mitjancer entre compradors i venedors.
Amb els diners recaptats, ajudava les persones, famílies i mariners que queien en desgràcia.
Com ho feien? Pagant els rescats dels segrestos, ajudant a refer les embarcacions fetes malbé en un temporal, mantenint els llocs religiosos d’oració. Actuant amb solidaritat.
La Confraria us desitja una molt bona Festa Major plena de solidaritat!
Ignasi Riera i Garriga
Obrer major president
